A medida que uno va llenando su bagaje, se recogen y guardan las piedrecitas que van dejando los grandes Maestros. Aquellas que me entretengo a mirar, acariciar y soñar. Ellas mismas son las que surgen, en algún momento, de allí dónde guardo mi percepción de la realidad. Lo hacen como si de una revelación se tratara, para, una vez hechas imagen, convertirme en Pigmalión y dedicarme a moldear esa imagen, hacerla mía y que vuelva a comenzar.
La intención de mi obra es contar una historia que lleve al espectador a algún lugar. Dejar ir el yo más profundo en la fuerza de la imagen que transmite el lenguaje visual más común y efectivo. Para decir, sin palabras, las cosas del alma, a través de una semejanza y un sentimiento con pinceladas de realidad. Miradas, cuerpos, sombras y elementos aparentemente deformados son los que quién los observa tiene que completar. Algo que se vuelve real cuando uno lo mira.
_____________________________________
A mesura que un va omplint el seu bagatge, es recullen i guarden les pedretes que van deixant els grans mestres. Aquelles que m’entretinc a mirar, acariciar i somiar. Elles mateixes són les que sorgeixen, en algun moment, d’allà on guardo la meva percepció de la realitat. Ho fan com si d’una revelació es tractés, per, un cop fetes imatge, convertir-me en Pigmalió i dedicar-me a modelar aquesta imatge, fer-la meva i que torni a començar.
La intenció de la meva obra és explicar una història que porti l’espectador a algun lloc. Deixar anar el jo més profund en la força de la imatge que transmet el llenguatge visual més comú i efectiu. Per dir, sense paraules, les coses de l’ànima, a través d’una semblança i un sentiment amb pinzellades de realitat. Mirades, cossos, ombres i elements aparentment deformats són els que qui els observa ha de completar. Quelcom que es torna real quan un s’entreté a mirar-ho.
_____________________________________
While one goes on filling his own baggage, the little stones left by the great Masters are collected and stored. Those that I take the time to look at, to caress and to dream with. They arise, at some point, from where I keep my perception of reality. They do so as if they were a revelation that, after converted to an image, turn me into Pygmalion to devote myself to shape that image, make it mine and start over again.
The intention of my work is to tell a story that takes the spectator somewhere. Letting go my innermost self into the power of the image, conveyed by the most common and effective visual language. To talk, without words, about the things of the soul, through a similarity and a feeling with a touch of reality. Glances, bodies, shadows and elements seemingly deformed must be completed by who is watching them. Something that becomes real when someone look at it.
Francis Iranzo (Maig 2013)